He rebut un correu que parla de "la crisi dels vintitants". Mai no n’havia sentit parlar, però pel que he llegit… estic en plena crisi!! M’he sentit molt reflexada. he traduït el text i ací el teniu, a vore que vos sembla…
Ni m’ho havia plantejat, però si a algú li ajuda ací queda això: L’anomenen la "crisi del quart de vida".
Et comences a sentir insegur i et preguntes on estaràs en un any o dos,
però després t’espantes al adonar-te que ni tansols saps on estàs ara.
Et comences a adonar que hi ha un munt de coses sobre tu mateix que no sabies i que potser no t’agraden. Et comences a adonar
que el teu cercle d’amics és més menut que fa uns anys
arrere…
T’adones que cada vegada és més difícil veure als teus amics i
coordinar horaris… per diferents qüestions: treball, estudi,
parella, etc…i cada vegada gaudeixes més d’aquella cerveseta que serveix
com excusa per xarrar una estona.
Les multituds ja no són tan "divertides"… fins i tot de vegades t’incomoden.
I estranyes la comoditat de l’escola, dels grups, de socialitzar
amb la mateixa gent de forma constant.
Però et comences a adonar que mentre alguns eren veritables amics,
uns altres no eren tan especials després de tot.
Et comences a adonar que algunes persones són egoistes i que potser
, aquells amics que creies propers no són exactament les millors
persones que has conegut i que la gent amb les que has perdut
contacte resulten ser amics dels mes importants per a tu.
Rius amb més ganes, però plores amb menys llàgrimes, i amb més dolor.
Et trenquen el cor i et preguntes com aquella persona que vas estimar tant
et va poder fer tant mal.
O potser et fiques al llit per les nits i et preguntes per què no pots
conèixer a algú prou interessant com per a voler
conèixer-lo millor.
I sembla com si tots els que coneixes ja duen anys de nuvis i
alguns comencen a casar-se.
Potser tu també estimes realment a algú, però simplement no estàs
segur si et sents preparat per a comprometre’t per la resta de la teua
vida.
Travesses per les mateixes emocions i preguntes una vegada i una altra, i parles
amb els teus amics sobre els mateixos temes perquè no acabes de prendre una
decisió.
Els lligues i les cites d’una nit et comencen a semblar barats i
emborratxar-te i actuar com un idiota comença a semblar-te
veritablement estupid.
Eixir tres vegades cada cap de setmana resulta esgotador i significa molts
diners per al teu menut sou.
Mires el teu treball i potser no estigues no siga ni de lluny el
que pensaves que estaries fent.
O potser estigues cercant algun treball i penses que has de començar
des de baix i et fa un poc de por.
Tractes dia a dia de començar a entendre’t a tu mateix, sobre el que
vols i el que no.
Les teues opinions es tornen més fortes. Veus el que els altres estan
fent i et trobes a tu mateix jutjant un poc més de l’usual
perquè de cop i volta tens certs llaços en la teua vida i afegeixes coses a
la teua llista del que és acceptable i del que no ho és.
De vegades et sents genial i invencible i altres… et sents sòl, amb por i
confós. De cop i volta tractes d’aferrar-te al passat, però t’adones
que el passat cada vegada s’allunya més i que no hi ha altra opció que
seguir avançant.
Et preocupes pel futur, préstecs, diners… i per fer una vida
per a tu.
Del que pot ser que no te n’adones és que tots els que estem llegint
açò ens identifiquem amb el text. Tots nosaltres tenim "vintitants"
i ens agradaria tornar als 17-18 algunes vegades.
Sembla ser un lloc inestable, un camí en trànsit, un desori en
el cap… però TOTS diuen que és la millor època de les nostres vides
i no hem de desaprofitar-la per culpa de les nostres pors…
Diuen que aquests temps són els fonaments del nostre futur. Sembla
que va ser ahir que teníem18… llavors demà tindrem30!!
Així de ràpid!!!??? FEM VALDRE EL NOSTRE TEMPS…QUE NO SE’NS PASSE !!
La vida no es medeix per les vegades que respires, sinó per aquells
moments que et deixen sense alé….
CARPE DIEM!!
_Raquel_
[@more@]
Alguna suggerència de què visitar?? on anar?? vols que et portem alguna cosa?? Parla ara o calla per sempre 
Segons
Ultimament em repeteixen molt aquesta frase. I va acompanyada de "si ets molt simpatica…" i què???!! Es precís tindre parella?? A més ho solen preguntar iaies o ties maries del poble que ja tenen una certa edat, que fan ganes de contestar-los… "i tu?? com es que no et mors ja?? si ja tens una edat…" però com que soc educada, m’ho calle.